Un país de lletrats i analfabets:Pràctiques d''escriptura en el llindar de la modernitat

Tots sabem escriure. Tots hem aprés a fer-ho en algun moment de la nostra vida. Un dels grans èxits de la societat occidental actual és que aquesta eina cultural ha arribat a tothom i que, amb millor o pitjor qualitat, sabem identi?car les lletres i compondre paraules. Això no obstant, no sempre ha estat així. El període de màxima esplendor política, econòmica, cultural i demogrà?ca del País Valencià, els segles a cavall entre ledat mitjana i la modernitat, va estar caracteritzat, en canvi, per uns elevats percentatges danalfabetisme entre els nostres avantpassats, com també succeïa en la resta destats de la Corona dAragó i de lEuropa del moment. Algunes daquestes persones, malgrat no saber de lletra, tenien la necessitat dapropar-se a la paraula escrita i ho feren emprant diferents estratègies que els permetien mantenir lautoria intel·lectual dels escrits. Per a canviar aquesta situació, havien daprendre a llegir i a escriure a casa, a lescola, al taller, cosa que no estava a labast de tothom. Una vegada superat lesglaó del desconeixement lectoescriptor, sinclourien en el minúscul grup dels alfabetitzats, un conjunt de persones que, depenent de les hores dedicades a escriure, tindrien més o menys traça per a demostrar que formaven part daquesta elit. En aquesta monogra?a, els lectors podran veure com les classes mitjanes i baixes valencianes i de la resta de la confederació feien ús del producte escrit, estigueren o no alfabetitzades, i conéixer el valor que es donava a lescriptura en un moment en què laccés a leducació estava sols a la mà duns pocs.